Ascetisme i Monacat Tardoantic a La Tarraconense (s. IV-VII). Una Aproximació Sociocultural i Arqueològica [Fitxer informàtic]
/ Anna Moya Oller ; [dirigida per: Meritxell Pérez Martínez, Joaquín Ruiz de Arbulo Bayona]
Moya Oller, AnnaTarragona : Universitat Rovira i Virgili, 2017
Dirigida per: Pérez Martínez, Meritxell; Ruiz de Arbulo Bayona, Joaquín. Universitat Rovira i Virgili. Departament d'Història i Història de l'Art, 2017
1 recurs electrònic (514 p.)
Com succeeix a la resta de territoris de l'Imperi romà d'Occident, en la Tarraconense els primers indicis sobre el monacat són pocs i es concentren a partir de la segona meitat del segle IV. En aquest moment no es pot parlar d'un moviment institucionalitzat, però si de manifestacions ascètiques que l'Església anirà reglamentant a mesura que passi el temps i sobretot -influïts en la seva evolució- de les conseqüències del moviment priscil·lianista, que va generar sentiments de desconfiança vers tota pràctica cristiana fora del control eclesiàstic. Hem pogut observar una forta presència de l'eremitisme de manera continuada i els intents de jerarquia per imposar els models cenobítics. Les fonts fan notar que l'ascesi femenina va ser molt rellevant i respectada des d'un principi. Moltes d'aquestes dones, dels que ens han perdurat els seus noms (i això ja és un fet insòlit) van actuar com agents de de transformació social en el nou panorama cristià. En plena època visigoda ja es pot observar com els monestirs es van anar convertint en cèl·lules protofeudals de control jurisdiccional i patrimonial. De la mateixa manera que les relacions entre bisbes, abats i monjos es basaven en lligams de dependència, situació en part heretada de la tardorromanitat. En definitiva, amb aquest treball hem volgut mostrar la presència monàstica primera en el nord-est de la Península Ibèrica, quina va ser la seva evolució i en què es va caracteritzar.
